Turisme cultural

A l’interior de l’església parroquial hom pot contemplar un frontal d’altar; és l’única peça artística d’època romànica de la comarca del Ripollès que es conserva al seu lloc originari.
Aquesta obra d’art data de la segona meitat del segle XII, moment en què tenia vigència el moviment artístic del neobizantinisme, que propugnava el retorn a la rigidesa de les figures humanes en contrast amb una certa humanització dels personatges. El frontal és una obra arcaïtzant en què s’observa l’intent d’aconseguir la mobilitat i la tridimensionalitat dels cossos. Alhora, té connexions quant a l’estil, amb les pintures de la zona del Rosselló i la Cerdanya, més que no pas amb les obres atribuïdes al taller del Monestir de Santa Maria de Ripoll.
El frontal presenta com a particularitat un fons estucat. També es conserva en bastant bon estat la superfície pintada; els colors que es distingeixen, encara que una mica enfosquits, són el blanc, el negre, dos tonalitats de vermell, un blau verdós i el groc. Les diferències cromàtiques ajuden, junt amb el traç de les línies, a crear una sensació de volums en els plecs dels vestits. La roba és molt treballada i decorada.

El frontal té unes mides de 105×165 cm. A la part central hi ha una màndorla, que a l’interior conté la imatge del Pantocràtor, nom que reben les representacions de Crist com a senyor de l’univers, típiques de l’art bizantí i romànic. Crist en majestat està assegut en una trona; amb tres dits alçats de la mà dreta fa l’acció de beneir, mentre que amb la mà esquerra sosté un llibre obert en què es pot llegir “EGO SUM LUX MUNDI” (“Jo sóc la llum del món”). La màndorla està envoltada pel tetramorf o representació dels quatre evangelistes; l’àliga i l’àngel a sobre, i el brau i el lleó a la part inferior. A banda i banda hi ha dos compartiments amb escenes de la vida de sant Esteve.
Al costat superior esquerre, el sant, habillat amb la túnica de diaca, com és habitual en la seva representació iconogràfica, és al mig de la composició. Sant Esteve és ordenat diaca per quatre apòstols. Al marge superior hi ha la llegenda que explica el fet: “ELEGERUNT STEPHANUM LEVITAM PLENU[M] FIDE ET SPIRITUS SANCTI” (“Elegiren Esteve ple de fe i de l’esperit sant com a levita”).

A l’escena inferior, quatre saigs lapiden el sant. L’acte és observat per Saül, el futur sant Pau, que guarda els vestits dels saigs mentre llancen pedres. Alhora, el cos del sant s’eleva cap al cel; d’entre els núvols sobresurt la mà acollidora de Déu. La inscripció del marge vertical diu: “LAPIDAVERUNT ST[EP]H[ANU]M ET IPSE INVOCABAT DICENS NE STATUAS” (“Van lapidar Esteve i ell cridava: No els ho tinguis en compte”).
Els dos compartiments de la dreta fan referència a la troballa llegendària del cos de sant Esteve. L’escena superior mostra Gamaliel, que enterrà el cos després de la lapidació, al cap de quatre-cents anys, quan s’apareix davant el prevere Llucià per revelar-li el lloc on era el sant. Llucià, ajagut al llit, manifesta davant la presència de Gamaliel, qui toca Llucià amb una vara, que l’aparició és real. El fet és descrit al marge horitzontal superior amb les següents paraules: “LUCIANUS P[RES]B[ITE]ROS S[AN]C[T]US GAMALIEL” (“Llucià prevere, sant Gamaliel”).
Posteriorment, el prevere Llucià, el bisbe Joan i dos diaques localitzen el taüt amb el cos de sant Esteve. Aquest episodi de la vida del sant està representat al compartiment inferior; l’oportuna explicació, en el marge vertical, diu així: “INVENTIO S[ANCT]I STEPHANI PROMAR[TI]RIS” (“La troballa de sant Esteve protomàrtir”).

L’edifici de la Rectoria, construït a la primera meitat del segle XIX, es coneixia aleshores com a «Casa Reliqué». Pel llibre de comptes del culte i obra de l’Església parroquial, se sap que la Rectoria es va llogar a un particular l’any 1882, però segurament també es feia amb anterioritat. El mateix llibre ens permet saber que els anys 1889-1890 es van fer obres a la teulada. Així, el juliol de 1890 es van comprar 500 maons a Damià Costa per 16,50 pessetes. Un cop fetes les millores, l’edifici deixà de llogar-se l’any 1893. A partir d’aquell moment serví únicament com a Rectoria. El 1902 es van fer obres d’arranjament a la Rectoria i a l’Església, les quals van tenir un cost de 27 pessetes.

Aquest veïnat limita al nord amb la carena de Meianers, a l’est amb la riera del Griu, a l’oest amb la riera del Rodà i al sud amb la confluència d’ambdues. S’hi accedeix per una carretera que surt del final del carrer de la Font d’en Rafel.
Els primers testimonis escrits del nom Feitús es troben en un document de l’any 1249 i en un pergamí de 1563. Les cases que actualment integren aquest barri són: can Valent, la Masó, cal Ros, la cabanya de Ca la Miquela, el Griu, cal Mundo, ca la Miquela, can Fresqüelo, Casassola, can Víctor, ca l’Anna, can Perot, can Barnoia, Escardenya, el Salvador, ca la Bessona, el Rodà, el Massuc, can Tomàs, can Torrents i el Fort. Les cases de pagès són de petites dimensions; consten de planta baixa, on hi ha les quadres, i de primer pis, destinat a habitatge.

La majoria dels masos són de segona residència; el Rodà és l’única casa habitada permanentment. Si bé l’any 1996 el nombre de residents era de prop d’una trentena, l’any 1860 n’hi havia més que no pas al poble: 304, per 280 de Llanars.
El veïnat, en el qual encara persisteix entre els residents la divisió, no administrativa, entre Feitús de Dalt i Feitús de Baix, presenta la majoria dels habitatges agrupats. Alhora, la riera de Feitús, des de l’aiguabarreig de les rieres del Griu i del Rodà fins a desembocar les aigües al riu Ter, és l’eix al voltant del qual s’han conformat els petits barris del Llanarés, el Riberal de Feitús, i el Molinàs o Feitús de Baix.

L’economia del veïnat venia determinada pel fet que les cases tenien poques terres en propietat, cosa que comportà l’explotació o aprofitament de les forests comunals. El tipus de terra i un terreny poc pla dificultaven el conreu de blat, però possibilitaven conrear sègol, trèvol i patates. Quant a la ramaderia, predominava la cria de vaques i ovelles. La disminució d’aquesta activitat va fer que a partir dels anys seixanta del segle XX es produís l’expansió de la pineda.
Abans d’arribar a Feitús, a peu de carretera, hom troba l’oratori de Sant Pere, situat al paratge anomenat el Puig; l’any 1949 es va procedir a la seva reconstrucció. El dia de l’onomàstica del sant té lloc la festa de benedicció del terme de Feitús; després de dir el rosari es beneeix el terme i es reparteix entre els assistents un pa rodó, que rep el nom d’ofrena.

El barri, també anomenat Espinauga, limita al nord amb el riu Ter, al sud amb la Serra Cavallera, a l’est amb el riu Ter i el municipi de Camprodon, i a l’oest amb la Roca, veïnat adscrit a Vilallonga de Ter. S’hi accedeix per la carretera que surt del carrer de Cerdanya, o bé des del camí que passa pel mas de les Cortades en direcció al barri camprodoní de la font de la Forcarà.
Les masies que integren el veïnat són: La Sorriba, la Canal, la Ginestera, el Pujol, la Badia, can Begudà, can Galló, can Marxant, la Grau, can Cua, can Casadalt, can Barmateres, can Coimet, can Mianjo, Rifred, can Pagès, can Genís, el Collell, can Pericó, el Serrat, el Roig i les Cortades. Miquel Galobardes, en la seva obra Els Remences II (1970), publica uns documents dels anys 1250 i 1255 en què apareix esmentat el topònim Espinalba.

Les cases no constitueixen cap nucli agrupat i estan disperses. A diferència del que succeeix a Feitús, els immobles són de dimensions considerables i estan ben condicionats; hi ha un edifici destinat a habitatge, format de planta baixa i primer pis, i a una certa distància les quadres i corrals per a la cria de bestiar. La subsistència ve donada, principalment, per la cria de vacum i el conreu de blat, patates i alfals, productes poc presents a Feitús per la diferent qualitat de la terra.
L’existència d’un accés fàcil i directe amb el poble de Llanars ha comportat que els residents a Espinalba es caracteritzin per tenir un caràcter obert, fruit de mantenir un contacte fluid amb els llanarencs, i més perquè Espinalba no disposa de cap tipus d’equipament. Els masos estan ocupats majoritàriament per famílies naturals del municipi, mentre que els habitatges de segona residència són una minoria.

Destacar l’existència d’un pilar fet amb pedres, conegut com l’Ascensió, i l’oratori de Sant Isidre; en aquest s’havia celebrat la festa de benedicció del terme, idèntica a la que actualment se celebra a Feitús. També cal fer esment dels búnquers que el Batallón de Trabajadores núm. 42 va construir a la baga d’Espinalba entre els anys 1941 i 1942.